05-El mite de Pigmalió a la literatura posterior

Avui en dia la mitologia grega clàssica encara té un pes i una certa influencia en la cultura i la literatura occidental. Per tant, el mite de Pigmalió també té una presència en moltes obres contemporànies de caràcter literari, ja sigui prosa, poesia o teatre. Aquesta presencia es veu plasmada o identificada en els següents autors i obres que tot seguit es comentarà.

–   La fiera el rayo y la piedra, Pedro Calderón de la barca (1659):

Aquesta comèdia teatral de Calderón és una obra que sorgeix de la combinació, el contrast i la correlació entre dos mites ovidians (el de Iflis i Anaxaret i el de Pigmalió i Galatea). En un cas el menyspreu d’una dona la condueix a la petrificació i en el altre, l’amor cap a una estàtua provoca l’efecte contrari, la “despetrificació”.

La base argumental d’aquesta obra està constituïda per l’art escultòric i la mitologia clàssica. Calderón es serveix d’una fusió mítica per organitzar tres històries d’amor creuades.

Aquí un fragment de la obra que transmet en moment en que Pigmalió confessa l’amor que sent per l’estàtua.

Desde el instante que ciego

vi en tu rara perfección

lograda mi admiración,

te confieso que, al mirarte,

es la inclinación del arte

arte de otra inclinación.

¿Qué mano –¡ay, imagen bella!–

de deidad te retrató

tan superior, que copió

hasta el influjo a tu estrella?

Pedro Calderón de la Barca La fiera, el rayo y la piedra.

 

Aquesta obra està inspirada en el mite de Pigmalió però, a l’hora de analitzar-la, es veu que Pigmalió no és el que esculpeix l’estàtua (tal i com afirma el mite) sinó que es sent atret per una estàtua de marbre que està situada en un jardí d’Anaxaret.

 

–   Frankenstein, Mary Wollstonecraft Shelley (1818): 

Aquesta novel·la de terror gòtic, Frankenstein, la va escriure Mary W. Shelley l’any 1818. Com moltes altres obres aquesta, també tindrà nombroses versions cinematogràfiques i servirà com a inspiració d’altres obres.

Aquesta novel·la de terror gòtic, Frankenstein, la va escriure Mary Shelley l’any 1818.

La història va d’un home que es diu Víctor Frankenstein, el qual crea un cos mitjançant restes de cadàvers. Aquest cobra vida gràcies a l’electricitat, donant-li el nom de Monstre de Frankenstein. El monstre es veu apartat de la humanitat i depreciat ja que el seu creador l’abandona. El que no sap Víctor és que a partir d’aquí començaran a tenir lloc una sèrie d’assassinats i successos. Més tard Frankenstein es retroba amb la seva creació i aquesta li reclama una companya. Víctor, entendrit per les coses que li explica, decideix fer realitat la seva voluntat però, abans de cobrar vida a la seva companya canvia de idea i la destrueix. El Monstre de Frankenstein, adolorit i amb sentiment de venjança, amenaça al seu creador, el qual decideix acabar finalment amb la seva creació.

Finalment, Víctor es mor i la novel·la s’acaba amb una confessió del monstre, la qual afirma que posarà fi a la seva existència.

Aquí un fragment de la narració traduïda al català:

 

“Llargs foren els meus viatges, i intensos els sofriments que vaig suportar. Estàvem a les acaballes de la tardor quan vaig abandonar la regió on havia residit durant tant de temps. Vaig viatjar solament de nit, atemorit de trobar-me amb el rostre d’algun ésser humà. La naturalesa es moria al meu voltant, i el sol va deixar d’ escalfar; la pluja i la neu queien per on passava; els rius poderosos s’havien gelat; la superfície de la terra estava dura i freda i nua, i no oferia cap refugi. ¡ Oh, terra! ¡Quants cops he maleït al causant del meu ésser! Havia perdut la meva bondat, i en el meu interior tot s’havia tornat amarg i gelat. Com més m’acostava, més profundament sentia en el meu cor l’esperit de venjança”.

Aquest transmet l’odi i la ràbia del monstre cap al seu creador.

La novel·la està inspirada, en certa manera, en el mite de Pigmalió, ja que en l’obra apareix un creador i la seva creació, la qual cobra vida a partir d’un desig o voluntat.

 

 –   Les aventures de Pinotxo, Carlo Collidi (1883):

Pinotxo, nom original del qual és Pinocchio, és un titella o marioneta de fusta protagonista de Les aventures de Pinotxo de Carlo Collidi de l’any 1883. Posteriorment s’han fet versions i adaptacions de la obra, entre aquestes versions destaca pel·lícula de dibuixos animats de Walt Disney, Pinotxo.

La versió de Disney ens explica la historia d’un vell artesà, Gepeto, el qual se sent sol al no tenir família ni fills. Un dia decideix fer una marioneta de fusta a la qual anomenarà Pinotxo. Una nit una fada fa realitat el desig de Gepeto, que Pinotxo cobri vida i sigui el seu fill. Així doncs, la titella cobra vida i es converteix en un noi de fusta molt entremaliat al qual li creix el nas cada cop que diu una mentida. Finalment, quan Pinotxo ha après la lliçó desprès de ser engolit per una balena i raptat per un mal home, la seva fada madrina el converteix en un noi de veritat, de carn i ossos. Durant totes les seves aventures l’acompanya un grill que l’aconsella, representant la consciència.

Aquesta història es veu clarament lligada amb el mite ja que Gepeto, igual que Pigmalió, té un desig, el qual satisfà recreant una titella de fusta. Aquesta titella, o estàtua en el cas de Pigmalió, cobra vida gràcies a la seva fada madrina, la qual es pot comparar amb Afrodita.

 

 –   Pygmalion, Bernard Shaw (1916):

Entre les obres de George Bernard Shaw s’ha de mencionar la de Pygmalion, la obra teatral més destacable basada en el mite de Pigmalió. Com tota obra literària ha tingut varies versions, adaptacions, variacions i ha passat del teatre al cinema.

A la obra apareixen paral·lelismes amb el mite ja que la florista de Pygmalion, Eliza, està basada en la estàtua del mite, Galatea. Tant Eliza com Galatea pateixen una transformació similar. Aquesta transformació li succeeix a Galatea quan, gràcies a Afrodita, passa de ser una estàtua a ser una dona humana. A Eliza li passa una cosa semblant o comparable ja que gràcies al professor, la noia es transforma en una dama ben parlada i amb bons modals. Les dos dones es veuen influenciades per el desitjos i les voluntats del rei de Xipre, Pigmalió i per el geni de la fonètica, el professor Higgins. Tot i que en la manera d’actuar de Higgins predomina més l’acte de creació i interès més que d’amor, contràriament al mite.

 

–    La mujer de piedra, Gustavo Adolfo Bécquer (1868):

La mujer de piedra de Bécquer forma part de la literatura espanyola en el gènere del romanticisme del segle XIX, aquesta narració inspirada en el mite, pertany a El libro de los gorriones.

En aquest fragment s’observa la descripció que fa l’autor quan es troba amb una escultura de pedra, la qual l’anomena dona de pedra. Bécquer transmet mitjançant les seves paraules i sentiments la bellesa i la perfecció de l’escultura, també transmet l’enamorament que sent per aquesta.

<<Yo guardo aún vivo el recuerdo de la imagen de piedra, del rincón solitario, del color y  de las formas que armoniosamente combinadas formaban un conjunto inexplicable; pero no  creo posible dar con la palabra una idea de ella, ni mucho menos reducir a términos  comprensibles la impresión que me produjo.
Sobre una repisa volada, compuesta de un blasón entrelazado de hojas y sostenido por la  deforme cabeza de un demonio, que parecía gemir con espantosas contorsiones bajo el peso  del sillar, se levantaba una figura de mujer esbelta y airosa […]. Una toca plegada recogía sus cabellos de los cuales se escapaban dos trenzas, que  bajaban ondulando desde el hombro hasta la cintura, después de encerrar como en un marco  el perfecto óvalo de su cara. En sus ojos modestamente entornados parecía arder una luz  que se transparentaba al través del granito; su ligera sonrisa animaba todas las  facciones del rostro de un encanto suave, que penetraba hasta el fondo del alma del que la  veía, agitando allí sentimientos dormidos, mezcla confusa de impulsos de éxtasis y de  sombras de deseos indefinibles… […].>>

La mujer de piedra (El libro de los gorriones), Adolfo Gustavo Bécquer (1868).

 L’obra mostra paral·lelismes amb el mite de Pigmalió ja que Bécquer i Pigmalió s’enamoren d’ una escultura de pedra, encegats per la seva bellesa.

 

–   El señor de Pigmalión, Jacinto Grau Delgado (1921):

L’obra més famosa del noucentista Jacinto Grau és El señor de Pigmalión, una tragicomèdia dividida en tres actes i una pròrroga del 1921.

L’ obra tracta d’un home que es diu Pigmalió i és empresari d’una companyia de ninots creats per ell mateix. Aquest viu enamorat d’una nina que va crear ell, la nina Pomponia, la qual es raptada per un duc encapritxat per ella.

L’obra planteja diversos temes existencials: l’essència de les criatures i la seva relació amb l’autor. L’obra, inspirada en el mite de Pigmalió, ens mostra l’amor de l’artista cap a la seva creació.

 

–   Pigmalión y Galatea: refracciones modernas de un mito, Ana Rueda (1998):

També cal comentar la recopilació que fa la professora Ana Rueda l’ any 1998, en la qual analitza una gran varietat d’obres modernes i contemporànies del mite, majoritàriament narratives, dramàtiques pictòriques i cinematogràfiques. Es tracta d’un llibre reflexiu acompanyat d’imatges visuals, creant un diàleg entre les arts plàstiques i els textos literaris.

Tal com diu l’autora en una ocasió, “la trajectòria que ha experimentat el mite de Pigmalió fins els nostres dies, suggereix que el seu secret està refractat en una multitud de versions que poden explicar trossets de la nostra existència, però que en sí no són irreductibles a un significat unitari”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: