03-Pigmalió, el mite

El mite de Pigmalió es pot trobar plasmat o explicat en molts llocs, en aquest cas, seguiré el que es troba en el mite recreat per Ovidià en el seu llibre X de les Metamorfosis.

 La història parla sobre un antic rei de Xipre (en altres llocs anomenat Pigmalió que , a més de ser rei de Xipre, també va ser un gran escultor de fina sensibilitat i habilitat manual).

Durant molt de temps, aquest escultor va estar cercant una esposa que assolís l’alta idea que tenia de dona perfecta.

Finalment, va decidir que no es casaria donat que no en trobava cap; en lloc de casar-se, dedicaria tot el seu temps i amor que sentia dins la creació de les més encisadores estàtues.

Llavors, Pigmalió modelà, inspirant-se en el seu ideal, una estàtua de marfil a la que anomenà Galatea. La llegenda conta que l’estàtua de la jove donzella era tan bella i perfecta que en va caure perdudament enamorat. Pel profund amor i devoció que professava a la seva creació, la besava i la vestia amb encantadores teles. Hauria donat el que fos perquè la seva verge de marfil cobrés vida, tal era el seu estat d’apassionament.

Segons explica el poeta Ovidi, en una de les festes dedicades a la deessa de l’amor, Venus, Pigmalió va elevar-li les seves súpliques. En aquell moment, la flama del temple es va alçar tres vegades a l’aire, fent bategar fort el cor de Pigmalió.

De retorn a casa seva, va romandre de peu davant l’estàtua de Galatea i, sorprenentment, hi va trobar una pell suau i una boca ardent. A un nou petó, l’estàtua va despertar i va adquirir vida, transformant-se en Galatea, una bella dona real que es convertí en la desitjada amant de Pigmalió.

Aquí un fragment de la llegenda, traduït al català, de les Metamorfosis d’Ovidià:

«Pigmalió es dirigí a l’estàtua i, en tocar-la, li semblà que estava calenta, que el marfil s’estovava i que, deponent la seva duresa, cedia als dits suaument, com la cera del mont Himet s’estova als rajos del sol i es deixa manejar amb els dits, prenent diverses figures i fent-se cada vegada més dòcil i tova. En veure-ho, Pigmalió s’omplí d’un gran goig mesclat de temor, creient que s’enganyava. Tornà a tocar l’estàtua una altra vegada, i s’adonà que era un cos flexible i que les venes tocaven les seves pulsacions en explorar-les amb el tacte.»

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: